Bon dia,
Potser resultarà una mica antiquat o fins i tot pugui
semblar ridícul, però vaig a defensar el tractament del vostè amb els nostres
pacients i a posar l'accent en la importància d'afegir una lletra a un verb o
al fet de no afegir-la.
Vaig a centrar la meva exposició en la relació
metge-pacient.
En primer lloc ens hauríem de preguntar fins a quin punt
podem o hem d’empatitzar amb el pacient o si hem de crear un vincle, més enllà
del que és estrictament professional.
Sigui com sigui, tant si
la visita és puntual com si les visites es perllonguen al llarg del
temps, la relació amb el nostre pacient ha d'estar basada en el respecte
recíproc d'un envers l'altre.
Aquesta demostració de respecte, sense necessitat
d'abandonar la proximitat o confiança,
no depèn de l’ús del tu o el vostè, però és obvi que al costat del fons
de dir les coses ha d'haver una bona forma.
Sovint el “vostè”
ens facilita la feina.
Els nostres veïns francesos i els països anglosaxons
utilitzen el vostè sempre, i passen al tuteig quan la relació és familiar o
íntima d'amistat.
De la mateixa manera els hispà americans utilitzen sempre
el vostè. Menció especial als argentins en què l'ús del vocable Vós és
omnipresent.
A Espanya i per tant també a Catalunya, el tuteig o el ”vueceo”,
adquireix múltiples matisos que resulten difícils d'explicar, per exemple a un
estudiant de medicina, procedent d'altres països en que el vostè sempre és
prioritari.
Avui dia no hi ha
regles fixes ni hi ha un protocol establert en el llenguatge col·loquial respecte
a l'ús d'un o altre tractament.
Utilitzem el tu o
el vostè, molt sovint per meres intuïcions,
o sovint, depèn del tracte amb el
qual inicia el teu interlocutor, la xerrada.
La frontera amb el vostè és molt
confusa.
S'empra
el vostè sempre:
- amb persones que no es coneixen
- amb persones acabades de presentar
- amb persones de categoria socials i professional
- amb persones grans.
Tornant a l'àmbit de la sanitat, a mesura que passa el
temps, entre el metge i el pacient es pot crear una relació de confiança en la
qual ,si tots dos consenteixen , es podria passar al tuteig.
Tot i així considero que als nostres pacients cal parlar-los de vostè a l’inici de la relació i com
a símbol de respecte, ja que a vegades a través del llenguatge formal es pot aconseguir trencar algunes dinàmiques que afavoreixen la falta de respecte.
Que agradi o no agradi, pot venir determinat per l'ús
d'una simple s.
Fixin-se en la diferència entre:
- Doctor, em recepteS tal
medicament?
- Doctor, em recepta tal medicament?
A qui li ho receptaria? Probablement al segon. La raó és
perquè ens entra més una pregunta feta amb respecte que la que ens entra, fins
i tot podríem dir descaradament.
VOSTÈS trien!
Reflexions sobre l´ús del vostè o el
tu en la relació metge-pacient
*Dra. Mª Angels Puigdollers i
Rovellat
